Per més gran que sigui el dolor o l’adversitat, la bellesa, en forma de baume o fatalitat, sempre troba una escletxa.
Aquesta és una de les moltes lectures que podem fer de Sense destí. Imre Kertész en deixa constància en nombroses ocasions. Primer de forma subtil, com quan explica el dia que el van detenir, a ell i a tots els jueus que anaven a la fàbrica –Així vam anar per la carretera, durant força estona. Era una tarda d’estiu bonica i clara, els carrers estaven replets de color i de gent, com sempre en aquella hora– o quan els van fer pujar al tren per dur-los cap a Alemanya –L’endemà ens van fer començar el viatge ben d’hora. Feia un dia d’estiu resplendent–.
Més endavant, com si temés que al lector li pogués passar per alt, s’hi llança de manera explícita, com quan recorda l’arribada a l’estació de destí, després de tres dies tancat i amuntegat al vagó amb seixanta dissortats més.
El tren estava aturat, com sempre que hi havia alarma aèria. Les finestres estaven ocupades, com sempre en aquelles ocasions. Tothom creia que havia vist alguna cosa –i això també passava sempre. Al cap d’una estona, jo també vaig trobar una espitllera lliure: no veia res. La matinada, a fora, era fresca i fragant, damunt dels amples camps hi havia la boira suspesa i, de cop i volta, com el so agut d’una trompeta, d’alguna banda del nostre darrere va arribar un raig de sol roig, i ho vaig entendre: s’estava fent de dia. Era bonic i, en conjunt, interessant: en aquella hora, a casa, encara solia dormir. […] Tot seguit el gris va canviar a violeta, i al mateix temps les finestres es van il·luminar amb un pampallugueig lleonat quan els primers raigs de sol les van colpir. N’hi va haver d’altres que també se’n van adonar, i jo mateix ho explicava als curiosos que s’havien aplegat al meu darrere. Em preguntaven si no veia cap nom de localitat. Certament, vaig distingir dues paraules en claror naixent, al capdamunt de l’edifici, sobre el costat més estret del bastiment de cara al sentit de la marxa del tren: «Auschwitz-Birkenau», vaig llegir amb les lletres punxegudes i amanerades dels alemanys, amb un doble guionet ondulat que les unia.
Conforme avancem en la lectura, aquests besllums de bellesa són cada vegada més inquietants, més extemporanis:
Per primera vegada m’estava dret en una de les últimes files de deu, sense saber què esperava –de la mateixa manera que els altres presoners davant dels altres barracons, al davant, al darrere, al costat, fins on m’arribava la vista. I per primera vegada, com ens havien manat, em vaig treure la gorra mentre a fora, a la carretera principal, lliscant en silenci i a poc a poc entre l’atmosfera tèbia del capvespre, van aparèixer els perfils de tres soldats en bicicleta: va ser una visió bonica –no vaig poder evitar de viure-ho així– i al mateix temps, austera, per dir-ho d’alguna manera.
I és aquí, en aquest “no vaig poder evitar de viure-ho-així”, que som arribats on volia arribar. Perquè és aquí que Kertész assenyala de forma exacta l’irracional de la nostra existència, el vèrtex on concorren la grandesa i la fragilitat de què som fets.
Ja al final del llibre, en les dues converses que manté tot just després de ser alliberat –la primera, amb el periodista que pretén fer-li explicar com és l’infern dels camps de concentració; la segona, amb els veïns de l’escala on vivia amb el pare i la madrastra–, sabrem que el més difícil no és descriure les privacions, les adversitats, les tortures que ha sofert a Auschwitz, a Buchenwald, a Zeitz. El més difícil, dirà, és saber que “no hi ha cap absurditat que no es pugui viure amb naturalitat.” Acceptar-ho, és l’única possibilitat tornar a (sobre)viure. En les situacions més adverses, dèiem, la bellesa és el baume; no poder-se’n escapolir, la fatalitat.
Restes d'inestabilitat 