Apaivagar la sed

Un dels aforismes d’Elias Canetti diu així: «Els pensaments que encaixen en un sistema són despietats. Exclouen progressivament el que no ha estat dit i després ho deixen enrere fins que es mor de set.»(*)

Fa dies que hi penso, arran de diverses activitats que he fet a diferents instituts. I és que sovint, abans d’entrar a l’aula, em fan alguns advertiments: “aquest grup és molt difícil”, em diuen, o “alerta amb aquests” i encara “entrem, i si veus que no pots seguir, m’ho dius i aturo l’activitat”. Són advertiments de bona fe: el tracte diari amb aquests alumnes els fa imaginar el pitjor i volen estalviar-m’ho. Jo els ho agraeixo, no pas perquè pensi que l’avís em rescabalarà de la frustració de no haver sabut gestionar-ho, cas que la cosa no acabi bé –ja m’havien avisat, no hi he pogut fer res–, sinó perquè em predisposa a descobrir en cadascun d’aquests alumnes difícils quines són les seves habilitats i qualitats, a evidenciar-les i fer-los-les reconèixer, no fos cas que els haguessin passat per alt, atrafegats com estan a cridar l’atenció i desmuntar la classe.

Enllà d’aquesta predisposició que em provoquen, però, hi ha una mena d’assumpció que em neguiteja: els mestres semblen haver assumit que aquests nois i noies difícils són un més dels inconvenients de l’ofici, que formen part del seu dia a dia, del dels docents. Que algú altre, aliè a l’institut i que només s’hi estarà unes hores, pugui viure el mateix que ells viuen a diari, no entra dins dels seus càlculs i voldrien evitar-ho. Potser per un excés de pudor o pulcritud: nosaltres hi estem habituats, podem consentir-ho, vindrien a dir-me, però no cal que tu ho facis.

I dic que em neguiteja perquè sospito que la distància que hem obert entre la vida a les aules i el món exterior –d’allà d’on jo vinc– deu ser la mateixa que la que hi ha entre els anhels d’aquests alumnes difícils i el que l’institut o l’escola està en condició de satisfer-los.

En el mateix llibre d’Elias Canetti també hi ha aquest altre pensament: «No hi ha res més bonic ni desesperat, entre les emocions de l’home, que el desig de ser estimat per un mateix.» Ésser un mateix és, segurament, el major repte i temor de l’adolescent. Per això, mentre sóc amb ells, procuro escoltar-los i apaivagar-los la sed.

(*) La província de l’home. Elias Canetti. Edicions 62 (trad. Ramon Monton)

4 pensaments sobre “Apaivagar la sed

  1. Quina reflexió tan ben descritai necessària de compartir. I quanta honestedat, cura per l’altre, estimació i estesa de mà hi poses en el dia a dia a l’aula (en dono fe). Tant de bo servís per desfer inèrcies per part d’alguns docents.

    M'agrada

    • Gràcies, Alícia! Suposo que és un cúmul de coses: jo entro a l’aula, faig l’activitat i marxo. Vosaltres els teniu cada dia, no es pot comparar. Això sí, procuro que aquesta hora sigui un oasi per a tothom, per als alumnes però també per als mestres!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s