Qüestió de llengua

Una de les maneres de dividir el món, una més, és la que separa els que per allitar-se amb algú necessiten estar-ne enamorats i els que no.

L’any 2002, l’empresa on treballava va proposar-me d’anar a Madrid. Havien definit un nou càrrec i van tenir l’ocurrència de pensar que jo era el candidat ideal. Director de Desenvolupament de Negoci, n’hi deien. Per a tothom, un gran repte. Per a mi, també, havia de treballar de dilluns a divendres lluny de casa, i fer-ho en castellà. Informes, documents, actes de reunió, tot això em resultava fàcil, hi tenia la mà trencada. Però, ¿i la resta?

El 2004 devien adonar-se que jo no era la persona que pensaven i van crear una nova funció. També era feta a la meva mida. De fet, era l’anterior amb l’afegit Internacional. Van enviar-me a Llatinoamèrica, a adoctrinar les filials d’aquells països en el compliment dels procediments i les metodologies que dictaven des de Madrid. M’hi vaig estar fins el 2010, simulant representar un paper que ells haurien volgut més proper a l’Aguirre de Werner Herzog que no pas a l’Eduardo Galeano que jo mirava de seguir. Agafava l’avió i me n’anava a Argentina, a Mèxic, a Colòmbia, Veneçuela, Puerto Rico, Panamà, Xile. A Brasil, també. M’hi estava una setmana o dues, i tornava cap a casa. Treballava uns altres quinze dies, entre Barcelona i Madrid, i tornava a marxar. Durant aquella temporada, la llengua no va ser mai cap problema, ells tampoc no entenien el castellà d’Espanya.

Cap a finals del mateix 2010 van tornar-me a reclamar de Madrid. En aquesta ocasió volien que portés la relació amb una multinacional catalana, amb seu a la capital de l’Estat. L’empresa li estava canviant tots els sistemes d’informació i gestió comercial. El criteri empresarial devia dictar que la meva “catalanidad” i el meu coneixement de la multinacional en qüestió em situaven en una posició immillorable per guanyar-me la confiança del client. Vaig estar-m’hi fins el 2012, any en què vaig sortir-ne, de Madrid i de l’empresa. El valor de les coneixences, en el món dels negocis, sempre es relatiu, vull dir que està en relació directa amb la quantitat de diners que els fas guanyar o estalviar; i pel que fa a la meva “catalanidad”, quan es tracta d’organitzacions que, a diari, omplen d’executius el pont aeri, és un valor afegit, per dir-ho en els seus termes, més aviat minso.

Ara fa uns mesos, a Barcelona, vaig trobar-me una antiga amiga. Feia més de vint anys que no ens havíem vist. Vam quedar per dinar, vam reviure records, vam omplir de contingut aquest llarg parèntesi de les nostres vides i vam explicar-nos el present. Cap al final del dinar, va cometre l’error, com passa sovint quan tornes a veure algú amb qui has compartit vivències que et són grates i et deixes portar per l’emoció del moment, de suggerir de retrobar-nos, passats uns dies. A l’acomiadar-se encara va tenir temps de parlar-me d’aquest blog. Tampoc no gaire, només el necessari per demanar-me per què l’escrivia en català, “tendrías muchos más lectores”, va dir-me.

Suposo que els que els catalans que escrivim en català arrosseguem un excés de consciència lingüística, que tots portem un petit filòleg dins nostre, més o menys maldestre. En el meu cas es tracta d’una elecció tardana, molt tardana. No va ser fins fa uns dotze anys que vaig decidir fer-ne la meva llengua escrita. Des de llavors, em costa molt allitar-me amb cap altra que no n’estigui enamorat.

     Para el escritor, un exiliado por excelencia, la lengua es su placenta. Mucho más que para cualquier «extranjero» en su propio país, la lengua es para el escritor no solo una lenta y exaltante conquista, sino su legitimación, su domicilio espiritual. Es la lengua la que le otorga raíces y libertad, solo por ella confraterniza con sus virtuales interlocutores por doquier. La lengua representa su verdadera ciudadanía, su sentido de pertenencia –la casa y la patria del escritor. El exiliado de este último y esencial refugio se enfrenta a la más brutal dislocación de su ser, a una «cremación completa» (Holokaustos) que afecta el meollo mismo de la creatividad.
    Dudé demasiado hasta abandonar la «colonia penitenciaria» socialista porque era lo suficientemente ingenuo como para creer que no vivía en un país sino en una lengua.
    La liberación iba a amputar drásticamente, bien lo sabía, la propia libertad. En el aeropuerto de Bucarest, en diciembre de 1986, al subir al avión con destino a Berlín tuve la certeza de que había cedido a una transacción siniestra: a cambio de un pasaporte, se me cortaba la lengua. El hecho de haber aceptado, al final, tan demoníaco intercambio, dice bastante, probablemente, sobre mi urgencia de escapar, a cualquier precio, del «burdel en llamas», como Cioran había denominado a los lugares nativos que había abandonado, sin sospechar siguiera qué podía ser la combinación socialista entre el burdel, el circo y la prisión. Mi segundo exilio (esta vez a los cincuenta años y no a los cinco, como el primero), daba otro sentido al desposeimiento, a la deslegitimación. El honor de ser un apátrida iba acompañado de la maldición de mi enmudecimiento como escritor. Con todo, viajaba conmigo mi lengua, mi casa, como un caracol. La lengua seguiría siendo mi primer y último refugio, el domicilio infantil e inmutable, el sitio de la supervivencia.

Norman Manea. La quinta imposibilidad. Judaísmo y escritura. Galaxia Gutenberg

(Trad.  Susana Vásquez y Víctor Ivanovici)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s