Notes per a una lectura de Crematorio

1.- Una novel·la és una construcció literària que narra, en primera o tercera persona, les vides i fets dels personatges que hi són representats. Fets i personatges són l’argamassa, els elements que un cop fixats subjecten l’edifici i fan que s’aguanti dret. Després vindrà la resta, si l’aixequem de tres o de cinc plantes, si hi obrim o no un celobert, si n’arrebossem la façana o si hi deixem lluir els maons, allò que se’n diu acabat d’obra vista. I això darrer és el que ha escollit Chirbes, agafar la gaveta, pastar el ciment i apilar els maons, un damunt l’altre, fins a tenir enlairada aquesta catedral de la devastació que és Crematorio.

2.- A Crematorio els personatges passegen nus, a la vista del lector, lluint totes les imperfeccions perquè no perdem detall de la seva degradació moral. Ningú no s’està de dir-nos tot el que els dóna sentit i els ajuda a viure –i no hi fa res que siguin els diners, la literatura, les putes, el desig d’un cos bonic, l’ànsia de poder o l’art–. Tot té, en el fons, la mateixa consistència i tots, des de Rubén Bertomeu, l’arquitecte, fins a Traian, el rus mafiós o Federico Brouard, l’escriptor, tots tenen la seva veritat. I tant li fa que la pronunciï Irina, la puta més cobejada, o Sílvia, filla de Bertomeu, burgesa i ben educada.

3.-El perill de Crematorio –cap novel·la bona és mai innòcua– és el de quedar fascinat per la veu dels personatges, el de deixar-se captivar mentre expliquen quina és aquesta veritat. És l’atracció de l’abisme, o si es prefereix, el de quedar embadalit per l’enderrocament d’una societat que deixen abandonada a la seva sort. Els somnis, les il·lusions d’uns i altres són l’ampolla esberlada contra el vaixell, abans no iniciï la travessia. Rubén, l’encarregat de passar l’escombra i recollir-ne els bocins, que els comminaven a ser feliços.

4.- A Crematorio no hi trobem només les cendres de Matías, germà petit de Rubén, que amb la seva omnipresència ens obliga a girar el cap per mirar enrere, sinó les cendres del futur de tots plegats, que cremen abans d’esdevenir realitat.

5.- Crematorio, és una construcció monumental i Chirbes n’és el mestre d’obres, n’ha preparat els fonaments, n’ha cavat la rasa i hi ha abocat els personatges amb la mateixa cura del qui hi aboca el formigó, procurant reomplir tot el fossat per no deixar-hi buits que puguin manllevar la solidesa del conjunt. El gran treball de Chirbes és haver penjat el mirall al sostre i oferir-nos una mirada de 360 graus sobre les menudeses que mouen l’ésser humà: la solidesa del conjunt, extraordinària, està sustentada sobre la fragilitat d’uns personatges que s’assemblen perillosament a tots nosaltres.

6.- Malgrat que Chirbes ens els dibuixa a mà alçada –el seu és un treball delicat–, el lector té la sensació que, de tan clars com són, han estat traçats resseguint el contorn d’una plantilla que els perfila a la perfecció, com si hom, després de llegir la novel·la, pogués jugar a retallar-los amb tisores i a doblegar-ne la base per tal de mantenir-los drets damunt la taula i fer-los moure i enraonar. En realitat, però, ni l’edat, ni la classe social, els estudis o l’educació, ni tan sols els diners o l’ús que en fan, no els diferencien. A Crematorio tot està instrumentalitzat, l’amor, el sexe, la ideologia, l’edat, i tots lluiten, cadascú amb els seus recursos i amb més o menys encert, per tal de fugir d’aquest paisatge de desolació. Chirbes els ha encès el llum a mitjanit i el que veuen no els agrada.

7.- A Crematòrio tot va més enllà, però aquest anar més enllà és un tornar a enrere, en un retorn que explica i justifica el present. Tots plegats, l’idealista, el materialista, l’ingenu, el jove, el vell, tots voregem el ridícul, sobretot com més convençuts estem d’anar carregats de raó.

8.- Chirbes no deixa replà on poder-nos asseure a descansar: hi sona Bach, Brahms, Shostakovic, però també Coltrane; sota el mateix sostre hi fa conviure la classe i l’elegància amb la manca d’estil i el gust més xava; agermana l’enyor d’un temps passat amb el desig de no haver-lo viscut; ofereix una lliçó d’europeisme, de la mà de pintors, quadres, museus, capitals, també de restaurants, i la complementa amb una classe sobre la València costanera més sòrdida, farcida de tuguris i bars de putes. Tota la novel·la és un equilibri de contrapunts i és el lector qui ha de decidir quin és l’espai que li pertoca, si és que n’hi ha cap, i escollir si és allà que vol quedar-se.

9.- Els sentiments, els ideals, els somnis, les il·lusions, tenen la partida perduda. Ho sabem només començar la lectura, per això s’aferren a fer-se presents i a reclamar protagonisme al llarg de tota la novel·la. És quan acabes la lectura de Crematorio que t’adones que aquesta construcció de Chirbes, l’obra vista que dèiem en començar, és feta amb les piles de runa que l’autor va anar trobant en el temps i la societat que li va tocar viure (que són els nostres).

10.- Rafael Chirbes: L’única cosa que, tal vegada, podria rescabalar-nos és afrontar la vida amb coratge.

Anuncis

De l’orgull i la humilitat d’ésser professor

He rebut la seva amable carta i la dels alumnes de Segon d’ESO. Em fa contenta que la lectura del meu primer llibre els hagi estat útil, malgrat les dificultats.
             De tant en tant, sí que he anat a parlar als centres, amb motiu de la lectura d’un dels meus llibres, però no sé quin paper seria el meu en aquest acte de cloenda, en un gimnàs, amb molts alumnes i uns quants professors. Una cosa és estar a prop d’una obra, l’altra és estar a prop d’una escriptora, que, per a mi, és tan sols una persona que escriu.
             Opino que en l’escriptura, com en qualsevol ofici, l’important és practicar-lo, procurant que sigui de la millor manera possible, i no pas exhibir-se per haver-lo practicat. No sé què em proposen amb la seva invitació, tan sols sé que em valoren molt i donen importància al fet que jo hi sigui. La meva agenda de dijous diu només: continuar escrivint.
Un afectuós record als alumnes i, per a vostè, la meva felicitació per haver portat a terme el projecte i per haver-lo coordinat.

Aquesta és la resposta d’una escriptora de renom –permeteu-me que en mantingui l’anonimat– a la invitació que li van enviar els alumnes d’un institut de secundària del Vallès Occidental, catalogat d’alta complexitat –detall que explica el comentari malgrat les dificultats amb què tanca el primer paràgraf de la carta–.

El que l’autora no podia saber és que el més difícil no ha estat pas la lectura de la novel·la –els alumnes s’hi han esforçat i a l’institut saben treballar sense presses, donant-los el temps i l’atenció que necessiten–, sinó evitar-los el sentiment de sentir-se un altre cop rebutjats, com si la negativa de l’autora a venir al centre vingués a confirmar-los la sospita –en molts casos, el convenciment– que no són prou bons, que no mereixen que ningú els pari atenció, si no és per recriminar-los tot allò que fan malament.

En l’adolescència despunta, sobretot, la necessitat d’exhibir-se, d’exposar-se de forma contínua, davant els adults i els companys. N’hi ha que són afortunats, en aquest exercici, que gaudeixen d’un entorn adult que els observa amb la complaença de saber que la seva, la dels joves, és una lluita “de fireta”, que forma part de l’esdevenir natural i que, tard o d’hora, els passarà perquè acabaran trobant l’espai que tan necessiten. Però n’hi ha d’altres que combaten cos a cos, amb tota la força que els atorga la por de sospitar que no hi perdran res perquè aquest no és el seu món, que no ho pot ser perquè no hi encaixen. És un combat desigual, que els fa estar sempre alerta a la mirada amenaçadora de l’adult, un adult que els retreu, precisament, no ésser capaços de respectar les regles del joc, que fan tan fàcil la convivència, i que els tira en cara no haver escollit millors cartes, com si en el moment de repartir-los-les hi haguessin estat presents o haguessin pogut dir-hi res. És una lluita solitària, que distorsiona i espanta.

¿Com explicar-los, a aquests adolescents, que no tothom persegueix ésser popular o famós? ¿Com ser creïble quan els dius que l’última cosa que desitja l’autora és esdevenir exemple ni model de res, ni per a ningú? I sobretot, ¿com convèncer-los que tot plegat, la lectura, el treball, l’exposició final, ha valgut la pena?

Pocs dies després de la carta que encapçala aquest post, l’Institut va rebre un segon escrit de la mateixa autora. Mai no li ho agrairem prou:

Seguint amb el raonament del que li deia a l’altre correu, avui que no em trobo tan esgotada, li proposo de venir a parlar amb els alumnes, de lectura i escriptura, de literatura, del llibre que han llegit… en una sessió més de classe.

Una salutació,

Deia Joan Miró, la cita és de Rafael Chirbes, que cal tenir molt d’orgull per concebre una obra, i molta humilitat per dur-la a terme. De tot això, servidor només n’ha estat testimoni. Tot un privilegi, quasi tan gran com el d’haver conegut l’Institut i el professorat que ha fet possible el projecte. Des d’aquí, felicitar-vos pel vostre orgull i per la humilitat amb què afronteu la vostra feina.

El tot i les parts (colofó)

De tot el que els vaig dir ahir, si de cas, quedin-se només amb això d’aquí: ho resumeix amb exactitud i els portarà, d’una llampegada, al cor mateix de l’entroncament

L’home és com el mar: penetra i és penetrat,
reflecteix i és mogut per la vida celeste. Amb
l’home, Déu il·lumina la Creació com la lluna la
terra.

Blai Bonet. El mar

El tot i les parts

Són peces d’un engranatge que no gira fi, fa dies que els dono voltes. Ara rauen, inservibles, damunt la taula. Les he desmuntades, n’he pres les mides i n’he resseguit el perímetre.

Perquè en el contorn hi ha el límit i en el límit, la possibilitat d’esdevenir engranatge. Cada gir, cada revolució, és un sumatori de límits en fricció, un equilibri de singularitats en moviment.

Si qualsevulla de les unicitats despunta, l’engranatge es deteriora, deixa de funcionar. Cal emmotllar-se, prescindir de la individualitat i, alhora, fer-ne frontera: és només en els confins que hi pot haver contigüitat.

Una peça implica l’altra. Les grans mouen les petites, que n’impulsen d’altres més grans que les primeres, encara. En la inèrcia, però, no sabries dir qui mou qui. És inherent a la condició d’engranatge. Així ho mana la doctrina.

*

Aquest, no em fa res confessar-ho, és un post mandrós. Anava a parlar-los de Goytisolo, el gran, vull dir José Agustín, i de Machado, Antonio. De fet, volia fer-los enraonar de l’individu, de l’home i de la dona, i contraposar-los –a Goytisolo i Machado– en un diàleg que imaginava tranquil i pausat. L’un parlaria del nostre destí com a éssers humans i de la nostra dignitat, que mai no és del tot nostra, sempre és compartida. L’altre, de la necessitat d’afirmar la individualitat, la singularitat de cadascú per damunt de la multitud. Tot això em suposava una feinada, remenar versos, buscar fragments, encaixar-los, donar-los veu. Per acabar-ho d’adobar, a mitja conversa s’hi van afegir, de manera inesperada, Gombrowicz, Carles Riba i Siegfried Lenz; massa veus a moderar, pensava, i encara sort que vaig frenar Nietzsche, que ja treia el cap per la finestra.

Però, no. Ara que sóc en confessió els he de dir que no va ser això que em va fer abandonar la idea original, sinó adonar-me que la conversa menava cap a una bifurcació irresoluble. Trobar una bifurcació quan el camí és llarg, és una dificultat; que la bifurcació no tingui sortida, un impediment tràgic.

Els deixo un fragment del que havia d’ésser el diàleg i que, finalment, ha quedat per bastir:

–Goytisolo: mire, Don Antonio,
           Un hombre solo, una mujer / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.
–Machado: Que no, José Agustín, que usted y yo y cada uno de nosotros es único e irrepetible, y que
           Por muchas vueltas que doy -decía Mairena- no hallo manera de sumar  individuos.
–Riba: amb el seu permís, estimats, l’única certesa és que tots som sota el
mateix vent, que llagoteja les nostres naus.
           Tot navega: / cada vaixell, és tot el mar / que li fa força i l’arrossega.
–Gombrowicz: cavallers, si m’ho permeten, cas que els adolescents hàgim de demanar permís per a res, a tots vostès els perd l’afany de singularitat, com si això d’ésser únics sumés punts, quan
           ¿No és veritat que tota forma es basa en l’eliminació, que construir és retallar?
–Lenz: justa la fusta! Això mateix és el que faig quan em poso davant del llenç en blanc i provo de copsar les nostres figures
           A la nostra contrada sempre val la pena mirar com algú se’n va sota un tros de cel: t’atures i concentres l’atenció en el lligam entre l’espai i el moviment, i cada cop et fas creus de la superioritat aclaparadora de l’horitzó.

Les peces de l’engranatge:
José Agustín Goytisolo. Palabras para Júlia
Antonio Machado. Juan de Mairena
Carles Riba. Estances. Llibre segon
Witold Gombrowicz. Ferdydurke (Trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)
Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany (Trad. Joan Ferrarons)

Compte de resultats

–Hola, què tal, com estem? Segui, si us plau.
–…
–Bé, ja tenim els resultats.
–Sí, i què diuen? –avui no es deu haver rentat el cap, la doctora, és estrany, perquè sempre va molt polida.
–La ressonància surt bé, la imatge és força clara i l’informe diu que no s’aprecien cèl·lules tumorals.
–Ah, bé! –potser ha estat de guàrdia tota la nit…–
–… però el PSA segueix molt elevat.
–Ja… No ha baixat. –i ara que m’hi fixo, no du les ulleres. Els metges guanyen molt, si duen ulleres.–
–No, està igual, fins i tot una mica més elevat. Si hagués estat una infecció o una inflamació puntual, comptant que la darrera anàlisi és de fa més de dos mesos, el valor s’hauria d’haver normalitzat, però segueix molt alt.
–I…? –potser s’ha operat la vista o potser, si ha estat de guàrdia, se les ha oblidades a urgències, que allò deu ser un no parar…–
–Doncs, que convindria que ens ho miréssim.
–Què vol dir, doctora?
–A veure, en la majoria de casos, amb els resultats que ens ha donat la ressonància ens quedaríem tranquils, però vostè és molt jove, pel tacte rectal percebo una zona inflamada i aquests valors del PSA…
–…
–Miri, la decisió és seva, però si vostè fos el meu germà, li demanaria una biòpsia, per quedar-nos tots més tranquils.
–Més… tranquils? Què vol dir, més tranquils? Ja n’estic, jo, de tranquil, que no em fa mal res, ni tinc cap símptoma! Però si aguanto tota la nit sense anar al lavabo! Que dic, tota la nit, de vegades tot el dia, que surto de bon matí i no vaig al wàter fins que no arribo a casa! I quan pixo, no tinc cap molèstia!
–Sí, esclar, però això no vol dir res… hi ha casos asimptomàtics, que no es fan notar…
–Ah, esclar, asimptomàtics… I llavors, fem la biòpsia per sortir de dubtes. Vull dir, que els resultats són definitius –a veure si farem com amb la ressonància, que molta tecnologia i tot molt modern, però no ha servit de res…–.
–Bé, és molt més segur, i tant, però mai es pot descartar del tot que no hi ha cèl·lules afectades, ni tan sols si els resultats de la biòpsia surten normals.
–Ara no l’entenc –ja té nassos que una simple analítica sigui més concloent que tota la parafernàlia del tub, el contrast i aquell soroll infernal, que quan m’hi van posar, semblava que un exèrcit de buldòzers estigués enderrocant l’hospital. Ben bé que s’ho haguessin pogut estalviar…–
–Miri, les biòpsies consisteixen a treure cèl·lules de diverses zones de l’òrgan a examinar, en aquest cas, la pròstata. Normalment fem quatre puncions, que són les que després portem a analitzar.
–Ja, i vol dir que podria passar que anés a punxar precisament la zona que no està afectada, que totes les cèl·lules analitzades fossin normals, però que n’hi haguessin d’altres, en una zona que hauria passat per alt, que tal vegada…
–Exacte. Seria molt mala sort, però de vegades passa. Ara, ja li ho he dit, la decisió és seva.
–I… podria quantificar aquest “de vegades”? Vull dir, són moltes o poques? S’hi ha trobat sovint, vostè? Sap que passa, doctora, que em costa reduir-ho tot a una simple qüestió de sort, bona o dolenta. No hi crec, jo, en la sort. La vida és com és, i cadascú la passa com pot, oi que m’entén? ¿És estar de sort, demanar una analítica perquè fa més de set anys que no me’n feia cap i haver-hi trobat un PSA “elevat”? Elevat, elevat, on és escrit que jo no pugui tenir aquest PSA? I vostès, els metges, què en fan de la sort? Vull dir, hi compten? Com s’ho fan, quan els gira l’esquena? O potser ho redueixen tot a l’estadística? Perquè, si diu que això només passa “de vegades”, deu voler dir que hi ha un percentatge, oi? Vol que li digui què en penso, jo, dels percentatges? Que els ho diguin als que ja són morts, que només el 20% de càncers de pròstata són mortals, que estaran molt contents de saber-ho! Els pacients som persones, m’entén, persones! No ens poden reduir a una xifra, ni a cap probabilitat d’èxit o fracàs. I au, anar fent provatures, que si ara una anàlisi, que si una ressonància amb contrast, que si deixem passar uns mesos i tornarem a repetir l’anàlisi. Ja n’hi ha prou, de marejar els pacients, m’entén? I, en tot cas, faci el que faci, i surti el que surti, és el meu problema, sap? I pobra de vostè que m’inclogui en el seu índex de la sort! No li ho permeto, m’ha sentit? A mi no em posi en cap recompte de resultats, ni en cap estadística, no li’n dono permís!
–Així, doncs, quin dia li anirà millor que la fem, la biòpsia?
–Dimarts i dijous, no, que tinc dòmino.

مرحباً

En Mohamed va arribar fa dotze anys, quan encara hi havia feina i s’atorgaven ajudes per als qui no n’aconseguien. Fa temps que no treballa. Si més no, de forma regular. Amb la crisi, les empreses del polígon industrial van haver de tancar i es va quedar al carrer. No té papers. Va gastar-s’ho tot per mirar d’aconseguir-ne, però el van enredar –un dels ‘nostres’, una mala persona–. En Rachid, l’Omar i en Hamid li han donat la roba que duu. També l’han ajudat a aixecar les quatre parets on viu, sota el pont de l’autopista, a l’entrada al municipi –són bons amics, m’aprecien, però ells són joves, han de fer la seva–. En Mohamed té seixanta anys. Ara viu d’El Corte Inglés, que és com anomena, creieu-me, sense cap mostra d’ironia, els contenidors que hi ha repartits pel poble. Cada dia agafa la bicicleta i mira què hi pugui haver de menjar o per revendre. Tot el que guanya ho envia a la seva dona i als seus fills, que han quedat a Nador, al Marroc. Ell diu que no en necessita, de diners. Si de cas, només els 33.87€ que costa la matrícula de l’Aula d’adults. Hi va de dilluns a dijous, de set a vuit del vespre. En Rachid, l’Omar i en Hamid també hi van. Aprenen a llegir i a escriure, en castellà. Quan topen amb una paraula que no entenen, proven de traduir-la a l’àrab o l’amazic. Miren de consensuar-ne el significat, entre ells, respectuosos, en veu baixa. Jo faig silenci i deixo que l’aula s’ompli amb la cadència i el xiuxiueig d’unes paraules que són l’àncora que els permet aferrar-se a la seva història, saber qui són, encara. Dijous vam proposar-nos un repte: llegir un haiku de la Joana Raspall, en català. El llegiríem i el traduiríem al castellà i a cadascuna de les seves llengües,

Gran companyia
la dels records que sempre
fidels, retornen.

El vam llegir tots, a poc a poc. Vam treballar la pronúncia de cada paraula, vam desxifrar-ne el significat, vam anar aproximant-nos-hi fins que, un a un, van quedar satisfets, convençuts que la translació a l’àrab i l’amazic havia estat feta amb garanties. Quan en Mohamed va llegir-ne el resultat, va quedar astorat. Després, amb els ulls plorosos, va explicar-me per què: hi ha dies en què l’enyor de la dona i els fills se’l menja viu. Llavors, agafa la bicicleta i pedala força estona, tan ràpid com pot, sense pensar allà on va. Quan ja no pot més, torna a casa, rebentat, i mira de dormir –mentre dorms, els records no hi són, et deixen tranquil–.

*

Aquests dies és habitual veure penjar, a les places i balcons dels nostres municipis, pancartes que mostren, cofoies, els lemes “Refugees Welcome”, “Volem acollir”, “Open borders” i d’altres similars. Totes benintencionades, no en tinc cap dubte.

Marhaban, la paraula àrab que dóna títol al post, vol dir ‘Benvingut’. Faríem bé d’emprar-la amb la gent que ja és a casa nostra si volem que siguin, també, a casa seva. Seria només una manera de començar, potser el millor dels començaments.

El metrònom de Siegfried Lenz

Ficant-me voluntàriament entre els barrots del meu passat, torno a veure Léon davant meu, a la torbera, i també veig la dona que riu o que sembla que vulgui riure amb el mocador de cap ben cenyit, sento els esbufecs amb què atrapa els pans de torba. De tant en tant llucava més amunt dels estanys, en direcció a Rugbüll, però no veia ningú, pel prat només hi passaven vaques i ovelles. Vaques i ovelles són coses que un escriu, tanmateix voldria pintar-les al rerefons, amb clapes blanques i negres, grises, hirsutes, encavallades, de manera que costi de veure on s’acaba una ovella i on comença l’altra. I és que no voldria que algú confongués la meva plana amb una altra. No parlo d’un indret qualsevol, sinó d’un lloc que m’és propi, i no busco una dissort qualsevol, sinó la meva, és més: no explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.

Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany. Club Editor

La lectura no és pas una activitat sedentària. Per llegir cal tenir ritme, seguir el compàs d’allò que és escrit, ajustar la respiració a la cadència de cada frase, de cada paràgraf, respectar els silencis, quan hi són marcats, i modular la veu, ni que sigui callament, segons el que el text demana. I cal tenir bona oïda, com per escriure, molt més que no pas per ballar, perquè és amb l’oïda que completem el significat del que llegim i escrivim. Hi ha escriptors implacables, que exigeixen sentit del ritme i un bon estat de forma, si no vols quedar com un estaquirot quan et demanen de sortir a la pista de ball. N’hi ha d’enravenats, que marquen un ritme continu, repetitiu, que només cal seguir amb pas ferm fins que la peça s’acaba. Són, tots dos, del tipus “els músics han començat a tocar, ja t’ho faràs”. Siegfried Lenz, no, si més no a Lliçó d’alemany. Lenz és dels autors que et convida a ballar i t’acompanya fins que arriba un silenci, al final d’un paràgraf o d’un capítol o quan s’ha acabat el llibre. És ell qui et porta de la mà i et demana, educat, que t’aturis, i ho fa amb un simple gest imperceptible; o t’insinua de fer la passa més llarga perquè la frase s’estira i podries perdre el compàs. Per dir-ho clar: Lenz porta un metrònom incorporat. Me l’imagino assegut davant la taula de control, amb el plànol de la novel·la desplegat i el quadre de comandaments a la vista. Ja la té quasi acabada. Només li manca l’última feina, la més important: escoltar amb atenció la respiració del lector. És així que pot modular la veu, el tempo i la durada de cada moviment, i és així que decideix quins són els moments en què ha d’intervenir perquè el lector sàpiga què n’ha de fer dels peus, mentre el llegeix, i per guanyar-se’n la confiança. I aquest hi confia, perquè descobreix d’immediat el mestratge de Lenz a l’hora de compondre harmonies delicades com la d’aquesta Lliçó d’alemany. I és mentre hi balla que percep la humilitat amb què l’autor afronta la seva tasca, conscient que l’escriptura, com les ovelles i vaques de la seva plana, és feta de materials hirsuts i amuntegats que només es deixen pintar d’un en un.