Homilia

Voldria tenir ofici, agafar la destral i esberlar el tronc de fusta d’un sol cop, categòric, sec, rotund, i sentir com cauen els dos trossos, l’un al costat de l’altre, gairebé una repetició, un ressò immediat, greu i profund, estesos a terra, amb el ventre amunt, les betes i estries al descobert, a la vista de tothom, suficient.

Però estic mancat de força, i no tinc l’art ni l’enginy necessaris per expressar amb un sol vers l’esclat d’emocions que m’envaeix, tota la ràbia, la indignació, la còlera, i alhora el desànim, la frustració, la impotència davant de tanta ignomínia, tanta mentida.

I m’imposo el silenci, i espero, desarmat, que passi aquest mal vent, que morin tots, amarats d’estultícia, d’impunitat i rancúnia, i que un cop morts els emmordassin i els fermin la tapa del taüt amb un llaç ben gros, de color groc –i en acabar l’homilia, que algú doni fe que han estat enterrats per sempre més.

Anuncis

Tupelo

Dijous, 4 de gener, sis del matí. Documental sobre la vida de Joan Didion.

Explica el seu editor que quan la Joan es bloqueja, a mig escriure un text o una novel·la, deixa  el text congelat. Literalment, guarda el manuscrit dins una bossa de plàstic i el posa al congelador.

El documental acaba amb una cançó, un tema instrumental, a base de guitarres acústiques i banjo; una mena de cànon d’una cadència perfecta per acompanyar el carrusel de crèdits. Hauria de mirar de qui és. Ho deixo córrer, millor que em posi a fer feina.

Em dutxo, esmorzo i pujo al despatx. Mentre feinejo, obro l’Spotify. Teclejo Steve Earle. No em preguntin per què: el meu interès per la música fa que sàpiga força noms sense tenir clar si realment sé qui són ni com sonen. Escolto Earle fins que acabo. Quarts de dues, gairebé. Com que la companyia ha estat grata, vull saber-ne més. Miro l’apartat d’artistes relacionats. Uncle Tupelo, uns altres que segur que he escoltat però ara mateix no recordo.

Tupelo, allà on va néixer l’Elvis Presley. Mentre dino, hi penso. Recullo taula i torno a obrir l’Spotify. Sandusky, amb més de quatre milions i mig de reproduccions és el tema més escoltat dels Uncle Tupelo:

I és, també, la peça que tanca el documental de la Joan Didion.

No sé si a vostès els passen, aquestes casualitats, però a mi, sí, força sovint.

Dies de grip, de lectura i documentals. Maya Angelou And Still I Rise, i Joan Didion The Center Will Not Hold. Si volen saber-ne més de dues dones que van empènyer el segle XX, i de quina manera, no se’ls perdin.

Korsakoff

N’hi diuen mal de Korsakoff. Les persones que el pateixen són incapaces d’emmagatzemar records nous, tenen amnèsia anterògrada: la seva memòria ha quedat estancada en un moment que, conforme passa el temps, s’allunya i genera un gran buit que procuren omplir amb fabulacions del tot inventades. Guarden records de temps passats, d’infància, de joventut, però no poden afegir-ne de nous, per més punyents que siguin. Si parlen amb algú que acaben de conèixer i se’l tornen a trobar al cap d’unes hores, no recordaran haver-lo vist, no sabran qui és. Si estan fent res i se’ls interromp o tenen una distracció qualsevol, els costarà de reprendre el que estaven fent, senzillament, perquè no ho recordaran. Són persones de poques paraules, el simple fet de mantenir una conversa ja els és prou difícil, i molt limitades a l’hora d’adquirir coneixements nous: aprenem perquè recordem.

Hi deu haver afectats amb sort, que guarden una imatge viva de la seva vida anterior, de quan eren feliços, potser, i que s’han estalviat el patiment d’una actualitat que els és del tot desfavorable. Però també n’hi deu haver de molt desafortunats, immersos en una contemporaneïtat aliena, que viuen aferrats al record d’un passat erm i trist. Als afectats de Korsakoff la vida els ha quedat enrere. El seu organisme és viu, respira i batega, però és un bategar asíncron.

No recordo com ni per què vaig arribar a llegir-ne res, d’aquest mal, però faig balanç dels anys viscuts, potser per les dates en què som, i penso que d’haver de situar-me en un d’aquests dos grups, ho faria en el primer, i que cada dia que passa, d’una manera potser ingènua, miro d’incrementar el nombre de sentiments i fets que em procuren felicitat, perquè quan arribi el moment de fer el recompte, no tingui cap mena de dubte que he estat un home feliç; d’una felicitat íntima, si vostès volen, sense espectacularitats ni grandiloqüències, però del tot suficient.

 

Bon Nadal

És sabut que Mozart componia a raig, sense gairebé corregir res del que anava escrivint. Així ho expliquen historiadors i biògrafs, i així es pot veure en els originals de les partitures que va deixar escrites. La facilitat amb què destil·lava algunes de les considerades millors obres de la història de la música occidental, no deixa de meravellar-nos. Tanmateix, n’hi va haver una que va exigir-li més esforç de l’habitual, que va reescriure i corregir vàries vegades. Es tracta dels Quartets Haydn, una obra que, com passaria en tantes ocasions, suposava un trencament amb la tradició i les formes que el precedien. Aquests quartets són tots, en general, de caire  introspectiu, allunyats de la frescor i espontaneïtat que hom podia esperar, tractant-se de Mozart i d’uns quartets de corda. Potser per la dificultat que va tenir d’expressar alhora el sentiment d’admiració, respecte i amistat vers el gran músic, considerat el pare del gènere i a qui va dedicar l’obra. El més popular d’aquests quartets és, probablement, el Quartet en Do Major K 465, conegut amb el sobrenom de Les dissonàncies per l’alteració sonora amb què arrenca el primer moviment, absolutament desconcertant per a les oïdes de l’època. Personalment, però, si hagués d’escollir-ne un, em quedaria amb el Quartet en Re Menor K421, concretament amb el primer moviment Allegro moderato.

Que tinguin tots vostès un molt Bon Nadal, i que els amics a qui admirar, respectar i estimar no els faltin.

Aquest grinyolar que ens acompanya

Alberto Caeiro va néixer l’abril del 1889, a Lisboa, i va morir el 1915; va viure quasi tota la seva vida a pagès. Gairebé no va tenir professió ni educació, només instrucció primària. Era d’estatura mitjana, més aviat tirant a alta, però corbada i amb les espatlles caigudes, i, encara que fos realment fràgil (va morir tuberculós) semblava menys fràgil del que era. Ros descolorit, de cabells abundosos que sense gaire llum prenien un to castany, tenia els ulls blaus de vailet que no té por. Pare i mare se li van morir aviat, i ell es quedà a casa, vivint d’unes petites rendes. Vivia amb una tia vella, una tia-àvia.

La seva vida, a banda d’aquestes quatre dades, no es pot relatar perquè no hi ha res per relatar. Els seus poemes són el que en ell hi hagué de vida. En tota la resta no hi hagué incidències, ni hi ha història. Escriu, malament, en portuguès i ho fa per inspiració pura i inesperada, sense saber o ni tan sols calcular que es posarà a escriure.

La poesia de Caeiro fa de bon llegir, per la simplicitat i transparència amb què ens parla. És amb aquesta mateixa simplicitat i aquesta transparència que posa veu al paganisme més profund. Per Caeiro, viure és veure; creu en el Món perquè el veu. Però no hi pensa, perquè pensar incomoda com caminar sota la pluja quan el vent s’alça i sembla que plogui més; pensar és no comprendre; és estar malalt dels ulls. Caeiro no té filosofia, té sentits. Potser és per això que tampoc no té esperança ni ambició: Ésser poeta no es cap ambició meva. És la meva manera d’estar sol.

Diuen que ningú no el va veure mai trist. Potser és en la seva simplicitat que cal buscar l’absència de dolor, o la felicitat, si ho prefereixen.

Tant de bo la meva vida fos un carro de bous
que va grinyolant de bon matí per la carretera
i que allà d’on venia torna després
quasi de fosc per la mateixa carretera.

No em caldrien esperances –sols rodes em caldrien…
La meva vellesa no tindria arrugues ni cabells blancs…
Quan jo ja no servís, em traurien les rodes
i em quedaria bolcat i estavellat al fons d’un barranc.

Caeiro hauria pogut escollir un camí de terra, polsegós i solitari, per transitar el seu carro de bous. Hauria estat molt més natural. Però prefereix posar-nos-hi una carretera, una via estranya, inhòspita per aquest passar la vida de principi, de bon matí, a fi, quasi de fosc. No hi hauria res, en aquesta vida enyorada, que expliqui per què seguir circulant, cap aprenentatge assolit ni cap honorabilitat merescuda, més enllà de la d’escoltar i reconèixer aquest grinyolar que ens acompanya des que vam néixer.

*

Alberto Caeiro és un dels il·lustres coneguts inexistents de Fernando Pessoa. L’autor portuguès explica la creació de Caeiro amb aquestes paraules: Un dia […] em vaig atansar a una calaixera i, tot prenent un paper, vaig començar a escriure dempeus, com escric sempre que puc. I vaig escriure d’una tirada trenta i tants poemes, en una mena d’èxtasi que mai no podré definir. Va ser el dia triomfal de la meva vida, i mai no podré tenir-ne un altre d’igual. Vaig obrir amb un títol, O guardador de Rebanhos. I el que seguí fou l’aparició d’algú en mi, a qui vaig donar tot seguit el nom d’Alberto Caeiro. Disculpeu-me l’absurditat de la frase: es féu aparent en mi el meu Mestre.

La descripció de la figura de Caeiro amb què s’inicia aquest post ha estat escrita a partir del testimoni del mateix Fernando Pessoa i del d’altres coneguts seus, també poetes, com Ricardo Reis i Álvaro de Campos.

La utilitat del nacionalisme

Durant els darrers anys que vaig treballar a Madrid, companys i coneguts em preguntaven sovint si jo era nacionalista. Tip d’haver-me d’explicar i cansat de renunciar a ser escoltat, vaig trobar la que pensava que era la resposta perfecta, la que posava les coses al seu lloc i tancava la conversa d’immediat: –No, yo no soy nacionalista, yo soy independentista.

A banda d’escandalitzar-los, cosa que em produïa una més que agradable sensació, la resposta tenia la virtut de ser la més propera a la veritat: mai no he estat nacionalista i defujo de tot allò que en fa bandera.

Però aquests dies he estat rellegint Foucault, que precisament avui hauria fet 91 anys, i penso que tinc molta sort de no haver d’anar a Madrid, perquè la pregunta, cas que la formulessin, em seria molt més difícil de respondre:

Los movimientos revolucionarios sólo tienen éxito y alcanzan su pleno efecto histórico en la medida en que se ligan a movimientos nacionalistas: esta ley hace del nacionalismo la condición de una dinámica histórica de masas en el siglo XX; vale para el terrorismo como para cualquier otra forma de acción. Los partidos comunistas pudieron tener una acción histórica –en todos los lugares donde la tuvieron– únicamente en cuanto hicieron suyas, en todo o en parte, las reivindicaciones nacionalistas. Cuando se propone como expresión de una nacionalidad que todavía no tiene ni independencia ni estructuras estatales, el terrorismo gana finalmente aceptación. Terrorismo judío antes de la creación del Estado de Israel, terrorismo palestino, y también terrorismo irlandés: aun cuando se pueda ser muy hostil a tal o cual tipo de acción, en lo fundamental el principio mismo de ese terrorismo no se recusa. En cambio, lo que sí se recusa fundamentalmente es un movimiento terrorista en el que, en nombre de la clase, en nombre de un grupo político, en nombre de una vanguardia, en nombre de un grupo marginal, se die: “Me levanto, pongo una bomba y amenazo matar a alguien para obtener tal o cual cosa”. Eso no va. No digo que estén equivocados o tengan razón. Describo lo que sucede.

 Michael Foucault: la seguridad y el Estado. Entrevista con Robert Lefort, 1977

I penso que potser, malgrat el que intenten fer creure a Madrid, el problema del moviment independentista és que és poc nacionalista. I estic disposat a canviar la meva posició i esdevenir nacionalista, si ha de ser d’ajut. D’un nacionalisme transitori, això sí. Després, seguiré defensant arreu que el terme ‘nacional’ desaparegui i deixi d’adjectivar televisions, ràdios, orquestres, teatres i qualsevol altre estament cultural o polític. Perquè, un cop esdevinguts Estat, què n’hauríem de fer de la nació?

AI

És important el terme que escollim per anomenar allò que no té nom, encara. Sobretot quan la denominació triada fa referència a qualitats que l’ésser humà es vanta de tenir en exclusivitat. Perquè de l’ús que en fem, d’aquest nou terme, se’n desprendrà el valor real que hom dóna a allò que l’ostentació no deixava veure.

Repasso els ginys que suposadament incorporen això que en diuen ‘intel·ligència artificial’ i m’adono de com l’hem arribada a menystenir, la intel·ligència, i no me’n sé avenir de l’admiració que desperten. De vegades he provat de posar-m’hi, m’esforço a trobar-hi el què, a sentir l’emoció i l’entusiasme que percebo en els ulls dels qui, de bona fe, proven d’il·lustrar-me amb les meravelles de l’últim telèfon, aspirador, nevera, rentavaixelles o cotxe intel·ligent. Els anglosaxons, fanàtics dels acrònims con són, n’hi diuen AI i jo, descregut com sóc, sempre que en llegeixo una notícia o titular, no puc evitar pensar que han deixat la frase a mitges: AI, pobres de nosaltres, que a tot estirar no deu passar d’espavilat.