Javier Krahe: afectes especials

El divendres, 12 d’abril, Javier Krahe va fer parada, un any més, al Barnasants. Ho va fer acompanyat dels habituals Javier López de Guereña (guitarra), Fernando Anguita (contrabaix) i Andreas Prittwiz (al saxo i clarinet).

Anar a un concert de Javier Krahe és emprendre un viatge pel seu imaginari. No hi fa res que els ports ens siguin coneguts d’anteriors travessies. Tornarem a visitar l’absurd i tornarem a mirar-nos la quotidianitat amb la mateixa ironia i sarcasme. Tant li fa. Krahe és expert a fer-nos gaudir de cada escala com si fos la primera vegada que ens hi aturem.

Enguany vam salpar de les cotxeres de Sants, rumb a la Polinèsia. Krahe hi està tan a gust allà, embolicat entre els llençols i el cobrellit de la seva estimada, que mai més no tornaria a Europa, a no ser, és clar, que “el deber me llame”. Però Krahe viu al marge dels convencionalismes, de la seva crítica n’ha fet un art, i sap que no corre perill: “el deber no me llama,
 ¿qué hará sin mí?” es demana, sorneguer.  Afable, ens explica el seu mètode per compondre cançons. Ho fa ben fàcil. Agafa un vers de qualsevol poeta, hi introdueix alguna variació –per allò d’evitar-ne el plagi– i n’hi va afegint d’altres que se li acudeixen, un rere l’altre, fins que ja té la cançó acabada. I és així com ens va portar fins a la propera escala, “Me gustas, Democracia, porque estás como ausente”.

I vam conèixer el primer inèdit de la nit, una cançó dedicada a la preciosa Mariví, o Maribel, que ja no recorda quina de les dues era. Perquè Krahe ja no és el mateix, diu, i d’això en donarà fe el proper tema, Kriptonita: “Yo que en un santiamén movía una montaña
 con un vigor que hoy a mi mismo me extraña, 
debo admitir, al fin, que algo me debilita,
 tal vez sea la edad, tal vez la kriptonita.”

I sí, certament, Krahe està castigat. Dalt l’escenari, no hi rastre d’alcohol ni tabac. Ara combina les cançons amb el got d’aigua i el xarop, no fos cas que un atac de tos sobtada li impedís de continuar el concert, tal com ha passat, diu, en altres ocasions. Quan encara les cançons, però, recupera la vitalitat i torna a parlar-nos de coses banals i mundanes, amb aquell punt d’humor i intel·ligència sana que li són tan característics. I és amb aquest bon humor que fem escala a Vecindario: “Mi esposa padece furor uterino,
 no damos abasto ni yo ni el vecino. 
Y a mí me da pena del pobre Avelino”. Quan arriba el descans, més obligat que desitjat, Krahe ens deixa amb Palito. Acompanyada únicament de la seva guitarra i la de Javier López de Guereña, Palito canta dues cançons i marxa de l’escenari agraint la invitació i les mostres de simpatia del públic. La seva espontaneïtat i alegria, han estat encomanadisses.

Krahe torna a l’escenari per encarar la segona part del concert. Arriba el moment de portar-nos fins a Ítaca i cantar Como Ulisses, un dels temes més reeixits. Fuera de la grey és el segon inèdit de la nit i l’única al·lusió als seus “problemes” amb l’Església: “El señor no es mi pastor, porque yo no soy un borrego”. Després vindran 2 de Mayo, Las antípodas i La Yeti (1ª parte). És en aquesta segona part que cal parlar de la riquesa musical de Krahe, tant titllat, en els seus inicis, de Brassens empobrit. Passarem de l’havanera, al vals, la salsa i al jazz, i copsarem, un cop més, la qualitat dels músics que l’acompanyen; gaudirem del fraseig del saxo d’Andreas Prittwiz, sempre en segon pla, respectant el lideratge de la lletra, però prenent la veu solista quan el tema així ho reclama (memorables els solos de Las antípodas i La Yeti); i dels arpegis i acords de López de Guereña que, amb la precisió del contrabaix d’Anguita, fan oblidar l’absència de cap instrument de percussió que els acompanyi.

Arribem  al final. Han estat gairebé dues hores de concert. Dues hores de costumisme inversemblant, irònic i intel·ligent. Hem visitat Nova Zelanda i la costa Suïssa; hem escalat l’Everest, fugint de Mari Pepa, i hem navegat fins les antípodes.
Krahe torna a pujar a l’escenari i ens regala, encara, dos temes més, Con pasos cerriles–un altre inèdit d’aquest peresós professional– i La Tormenta –de George Brassens. Fins aquí el concert d’aquest any. Que els bons vents l’empenyin fins a la seva Polinèsia (i el portin de tornada, per al proper Banasants)  

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s