Un precariat en forma(ció)

precariado

Standing, Guy. El Precariado. Una nueva clase social. Pasado&Presente, 2013

El títol original d’aquest assaig de Guy Standing és The Precariat. The New Dangerous Class. En la versió espanyola, però, s’ha omès l’adjectiu dangerous i se l’ha substituït per social. És possible que aquest canvi predisposi, d’entrada, a una lectura més serena, sense els prejudicis o la presa de posició prèvia que sembla demanar el qualificatiu de “perillós”. Si aquesta era la intenció del traductor, Juan Mari Madariaga, benvinguda sigui la “infidelitat”. Tanmateix, només algú molt allunyat de la realitat social del moment o algú mancat de la més mínima capacitat d’empatia, podrà llegir aquest llibre sense que el grau d’esfereïment (o avergonyiment) s’accentuï conforme avança en la seva lectura.

Guy Standing no ens descobreix res que no sapiguem o veiem tots els dies: la crisi està generant una nova classe social, encara en formació, cada cop més nombrosa i marginal, el precariat. Té, però, l’habilitat de fer-ho mitjançant un discurs entenedor, ben articulat i acompanyat d’un munt de dades i exemples que il·lustren la seva reflexió. Els orígens d’aquest precariat, les seves característiques, la composició, les condicions que l’afavoreixen o els factors que el fan créixer són només algunes de les preguntes a les que mira de donar resposta. La seva és una mirada global, crítica amb el model econòmic i polític de la nostra societat, amb el sistema educatiu, amb els patrons culturals; però més enllà d’aquesta claredat i amplitud expositiva, que per sí sola ja justificaria la lectura d’aquest assaig, Standing té, sobretot, la gosadia de fer una pas endavant i plantejar propostes per lluitar contra l’enquistament d’aquest precariat i per treure’l de la marginalitat a la que se l’ha condemnat.

Guy Standing situa l’origen del precariat a la dècada de 1970, quan un grup d’economistes d’ideologia neoliberal defensava la tesi que el creixement i el desenvolupament dels països depenien de la seva competitivitat i que, per tant, calia fer tots els esforços necessaris perquè aquesta s’incrementés tant com fos possible:

«Uno de sus temas preferidos –d’aquests economistes neoliberals- era que los gobiernos debían fomentar la flexibilidad del mercado laboral, lo que equivalía a un programa de transferir los riesgos y la inseguridad a los trabajadores y sus familias.» (p.17)

La globalització i la conseqüent flexibilització del mercat laboral són identificades clarament com els factors que han propiciat l’aparició del precariat. Una i altra han incrementat la inseguretat laboral, de manera exponencial, en tots els seus àmbits: inseguretat del treballador, del lloc de treball, de les activitats desenvolupades i de la pròpia empresa o organització per a la que es treballa. L’individu, com l’educació, la sanitat o la cultura, s’ha mercantilitzat i el seu valor ha passat a equiparar-se amb el del preu de les mercaderies, serveis o productes que és capaç de produir, com a resultat del seu treball (és fàcil concloure, per tant, que qui no treballa, res no val, encara pitjor, esdevé un llast per a l’economia del seu país). Cal no confondre’s, el precariat no és el  proletariat:

«El “precariado” es algo distinto de la “clase obrera” o del “proletariado”. Estos últimos términos sugieren una sociedad que consiste principalmente en los trabajadores con un puesto relativamente duradero y estable, con jornadas de trabajo fijas y vías bastante claras de mejora, sindicatos y convenios colectivos, cuyos puestos de trabajo tenían un nombre que sus padres habrían entendido, frente a patronos locales y cuyos nombres y rasgos les eran familiares.» (p.25)

Precariat1

Standing ens mostra les etapes que segueix el cicle de vida del precariat: el creem, li retallem progressivament els drets que li eren propis (civils, culturals, socials, econòmics, polítics), el criminalitzem i finalment el condemnem a viure al marge de la “nostra” societat. Se’ls abandona a viure “al seu aire”. En aquesta marginalitat rau la perillositat a què fa referència el títol original de l’assaig:

«El resultado ha sido la creación de un “precariado global, consistente en cientos de millones de personas sin un anclaje estable en su trabajo, que se está convirtiendo en una nueva clase peligrosa por su propensión a dar pábulo a voces extremistas o fanáticas y a utilizar su voto y su dinero para ofrecer a esas voces una plataforma política que acreciente su influencia. El propio éxito de la agenda “neoliberal”, admitida en mayor o menor medida por gobiernos de toda laya, ha generado un monstruo político incipiente. Hay que hacer algo antes de que ese monstruo cobre fuerza.» (p.17)

Algunes de les pàgines i exemples de El Precariado són demolidors i difícils d’oblidar. Només cal pensar en el cas de l’empresa xinesa Foxconn –primer fabricant mundial de components d’electrònica, i un dels principals proveïdors d’Apple, Sony i Nintendo, entre d’altres– per veure fins on pot arribar la precarització del treball[1]. Si els fa mandra anar tan lluny o creuen que això es propi d’altres societats, o del sector privat, pensin, salvant les distàncies, en les successives retallades salarials que han afectat els funcionaris i contractats temporals de l’administració pública, a gran part d’Europa, o en com s’ha abaratit el cost de l’acomiadament a l’empresa privada, a casa nostra.

De la lluita per aconseguir la màxima empleabilitat, se’n deriven respostes diverses, moltes d’elles contradictòries –com l’oferiment de permisos temporals no remunerats, d’acceptació obligada–, algunes altres d’efectes miraculosos –com els minijobs a Alemanya, que emmascaren l’abast real de l’atur–, i d’altres perverses –El Regne Unit demana que els metges informin sobre l’empleabilitat d’aquells pacients que estan cobrant un subsidi per discapacitat, la qual cosa no només atempta contra la, fins ara, inviolable confidencialitat entre metge i pacient, sinó que en fa un mitjà més de control social–.

Precariat2

En altres casos, l’objectiu consisteix a reduir la despesa que suposa “mantenir” aquest precariat i es plantegen “solucions” com retallar-los els drets socials –invalidar la targeta sanitària dels immigrants no regularitzats, tal com va fer Espanya el 2012– o posar-los trabes perquè desisteixin de cobrar cap tipus de subsidi –el mateix govern britànic va decidir subcontractar a una empresa externa les proves mèdiques que han d’acompanyar la sol·licitud d’un subsidi per discapacitat. Com a resultat immediat, el 75% dels demandants del subsidi van ser declarats aptes per treballar. Posteriorment, els mateixos metges, davant l’èxit de les apel·lacions presentades pels demandants del subsidi, van declarar a la BBC que havien estat pressionats per fer controls barats i declarar aptes els pacients visitats–.

Aquests són, només, alguns dels exemples que acompanyen la reflexió de Standing i mostren fins a quin nivell d’empobriment hem arribat. Tornem, però, a la història i repassem els orígens d’aquest precariat situant-nos, ara, a la dècada dels 80:

«Esencialmente, la flexibilidad propugnada por los desenvueltos economistas neoclásicos significaba aumentar sistemáticamente la inseguridad de los empleos, como precio a pagar supuestamente necesario por mantener la inversión y el empleo. Cada retroceso económico se atribuía en parte, honradamente o no,  a la falta de flexibilidad y a la tardanza en emprender una “reforma estructural” del mercado laboral(p.24) 

Han passat més de 30 anys i aquest és, encara avui i amb més força (les negretes són meves), el missatge que ens arriba des d’Europa i que marca la via de les solucions a prendre.

L’anàlisi de Guy Standing és el propi del professor universitari que es demana el perquè de les condicions actuals, que identifica els paranys i la malaptesa de moltes de les decisions que s’han pres recentment amb la intenció –falsa o no– de millorar la situació actual, i que busca receptes que ajudin a sortir-ne. Dit d’una altra manera, la seva no és una crítica que assenyali culpables a tort i a dret, que carregui indiscrimadament contra “el sistema”. El Precariado ens alerta que tots estem exposats a formar part d’aquesta nova classe social –dono per descomptat que ningú de l’elit social no m’està llegint–, alhora que mostra clarament les dificultats, les mancances i el deteriorament d’aquells que esdevenen invisibles, ignorats, dels que no consten a efectes de protecció social de cap tipus perquè mai no són comptats.

Quant a les receptes proposades, només dir-los que Standing és fundador i president de BIEN (Basic Income Earth Network, organització que defensa l’establiment d’una renda bàsica incondicional per a tots els ciutadans) i que les diferents línies d’actuació que planteja, polítiques, econòmiques i educatives, estan basades en ressuscitar una ètica de la universalitat i la solidaritat social. En l’afirmació següent trobaran la clau de lectura de les seves propostes:

«Antes o después, la mayoría de gente entenderá que los empleos constituyen una respuesta equivocada a una pregunta equivocada» (p.14)


[1] Foxconn s’ha fet  tristament famosa pel serial de suïcidis i intents de suïcidi dels seus empleats, l’any 2009 i 2010, així com per les mesures preses per la direcció per a “millorar” les condicions laborals dels seus treballadors: va apujar els salaris alhora que reduïa els ajuts per allotjament i alimentació; va envoltar els edificis de l’empresa amb una xarxa per recollir els empleats que saltessin des del terrat, va contractar monjos budistes per calmar el personal i va proposar que els empleats signessin un compromís de «no suïcidar-se» (vegin, també, aquest 30 minuts si no ho van fer en el seu moment). Standing es serveix de Foxconn per mostrar-nos com les disposicions laborals d’aquesta empresa, amb gairebé un milió d’empleats, la majoria localitzats a la  província xinesa de Shenzhen, contribueixen a incrementar la precarització global: a més de les condicions inhumanes a que són sotmeses, les persones que hi treballen provenen, majoritàriament, d’altres regions del país i perden el dret a gaudir de les prestacions socials que el govern té establertes per als ciutadans de ple dret. És tracta, per tant, d’immigrants interns, privats de drets en el seu propi país.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s