El cel de Puig d’Olena (2/2)

 

En la història de l’art i el pensament hi ha personatges l’obra dels quals se’ns presenta, indefectiblement, embolcallada amb la dissortada vida que els va tocar viure, i en fem personatges d’una tragèdia que, a la nostra manera, voldríem grega. Així passa que quan recuperem l’obra d’algun d’aquests personatges, en celebrem la descoberta, l’integrem en la nostra memòria col·lectiva, i en fabriquem un relat amable, alleugerits de pensar que, finalment, s’ha fet (hem fet) justícia.

En aquests casos, ens convé oblidar que la vida dels herois grecs està travessada tota ella per una necessitat cega, inexorable, que escapa a tota raó o sentit de la proporcionalitat –tal com reflecteix la duresa dels càstigs a que són sotmesos–, i que demanar-nos per un destí just i equànime està, per descomptat, fora de tota lògica.

En aquests casos, deia, ens situem rere l’escenari i esdevenim el Cor desafinat que narra els revessos de la seva vida, després de passar-los pel tamís del desig: pensar que tot i la vida dissortada es possible crear quelcom tan valuós, reconforta alguns; suposar què haurien estat capaços de fer, de no haver estat tan dissortats, conrea l’imaginari d’altres.

MT

Màrius Torres va ingressar al sanatori de Puig d’Olena, malalt de tuberculosi, al desembre de 1935. Tenia vint-i-cinc anys. Allà s’hi està fins la seva mort, ocorreguda el 29 desembre de 1942. En el transcurs d’aquests set anys viu l’esclat de la guerra civil, la marxa al front del seu estimat germà, Víctor, l’exili forçat de la família, la desfeta final, l’ominosa proclamació del año de la victoria i la postguerra. Al sentiment d’inutilitat provocat per la vivència d’una joventut llargament emmalaltida, i per haver-la dedicat a uns estudis de medecina que no serveixen per guarir-lo, se l’hi afegeix el de la impotència que provoca l’escassa distància que el separen d’uns fets de tal magnitud: tot succeeix a tocar, però no hi ha distàncies prou curtes per a un cos fràgil com el seu, a penes si pot passejar pels jardins del sanatori. La correspondència amb familiars i amics, i alguna visita esporàdica, són l’únic contacte amb el món exterior. Els llibres, la música, li procuren entreteniment i consol. L’escriptura, que practica discretament, esdevé refugi i alliberació, com ho serà, també, la contemplació de les plantes i flors que guarneixen Puig d’Olena.

En el sanatori coneix Mercè Figueras, malalta de tuberculosi com ell. Comparteixen i intercanvien lectures, opinions i confidències. És ella qui l’encoratja a escriure i a prendre’s seriosament el que d’antuvi, mentre estudiava medicina, no havia passat de ser un entreteniment. Màrius, però, se sent insegur i avergonyit, i són poques les persones que coneixen la seva afició, més enllà de la família i el cercle d’amics més propers.

A finals de 1936, quan ja fa un any que és ingressat, comença a escriure notes per a un possible autoretrat en forma d’aforismes, que mai no arribarà a completar. Encara sota aquesta inseguretat, i amb el respecte que li imposa l’ofici de poeta, hi escriu

M’estimo més ser un metge que fa versos que un poeta que fa receptes.

Dos anys més tard, el 1938, Màrius s’arma de valor i escriu a Carles Riba, no pas empès pel rampell de creure’s, ara ja, poeta, –l’art, la poesia, com qualsevol altre disciplina, reclamen un temps d’aprenentatge i un domini de la tècnica– sinó pel que anomena un escrúpol de lleialtat

Distingit senyor: Us demano perdó. Si em decideixo a acarar-vos amb aquest fenomen, sempre inquietant, que és la lletra d’un desconegut, no és sense haver vacil·lat molt. Però, jo també, em trobo en un cas de consciència i cal que el sotmeti a la vostra consideració. El meu cas és fàcil de comprendre. En rigor, més que d’un cas de consciència, es tracta d’un escrúpol de lleialtat. Vaig llegir les vostres “Tannkas de les quatre estacions”. La seva seducció resultà tan eficaç en el clima psicològic que es respira en un sanatori, que, podria dir sense adonar-me’n, em vaig trobar jo mateix escrivint tankes. No us alarmeu! Reconec que fou una feblesa culpable i potser només sabria intentar justificar-la per la corruptora llargada del temps durant les hores de forçat repòs. Però, passat el primer moment d’inconsciència, veig massa clar que els tanques són alguna cosa de prou peculiarment vostra perquè deixi de sentir l’anguniosa sensació d’haver-vos, si no plagiat, almenys robat una mica. Com si, malgrat fer els meus exercicis partint de posicions del tot personals, sense la vostra llicència no em sentís amb dret de continuar caçant en un terreny que us pertany, el més legítimament del món, per dret de descoberta. I, penedit, cedeixo a l’impuls d’escriure-us i d’enviar-vos els meus epigrames, en certa manera expiatòriament. No us espanteu si us confesso que sóc un terrible semi-profà. SI calgués, em faria innocu la consciència de la meva absoluta manca de preparació. Però és això, també, el que m’haurà de fer més carregós encara. Perquè voldria demanar a la vostra amabilitat –si no us ha de ser cap molèstia– alguna referència bibliogràfica sobre aquesta qüestió de la poesia epigramàtica japonesa. Assaigs de conjunt, antologies. Sóc un llec sense formació literària: i ara, que no puc deixar el Puig d’Olena, se’m fa més difícil que de costum orientar-me sol per qualsevol camí de la república de les lletres. Confio, per altra banda, que un intent d’estudi seriós de la qüestió seria la manera més decisiva de tallar en sec el meu atreviment. 

La resposta de Carles Riba és, en paraules del propi Màrius, “molt carinyosa, bastant extensa, molt amable, i, sobretot, molt alliçonadora”.

És, també, Mercè Figueras qui li presenta Joan Sales i la seva esposa Núria, que van a visitar-la al sanatori. Màrius Torres i Joan Sales no triguen a fer-se amics i inicien una relació epistolar que es perllongarà tant com la salut de Màrius ho permeti. El respecte mutu i sincer són els pilars que sustenten la seva amistat. La franquesa amb què un i altre opinen sobre els respectius treballs literaris n’és una mostra evident: l’octubre de 1940 Marius Torres escriu Joan Sales per transmetre-li el seu parer sobre la traducció francesa del poema Els cinc planetes. Després de revisar la traducció d’algunes de les estrofes, Màrius no dubta a dir-li què en pensa, del seu poema

Ben segur que m’agradaria que fos força més curt. Guanyaria en intensitat si certes estrofes es despullessin de versos inútils, si un bon nombre de versos es deslliuressin d’una pila d’epítets massa fàcils.

I s’acomiada amb el següent comentari

Cada vegada que llegeixo un dels teus poemes per primer cop, tinc la impressió que per fi has escrit allò que esperem de tu. Però també cada vegada torno a creure que pots fer alguna cosa força millor. Cal treballar, treballar…

L’any següent, al novembre de 1941, un amic de la família Torres fa arribar uns quants poemes de Màrius a Carles Riba. Aquest en fa grans elogis i li’n demana més, vol llegir-los tots i fer-ne una crítica. La família li ho fa saber i Màrius escriu, feliç, a l’amic Joaquim Gili

Però res no sabem del que és millor; i la vida no és més que aprenentatge. Quan jo vaig posar-me malalt i vaig adquirir consciència de la importància de les meves lesions, vaig considerar que, probablement, la meva vida havia estat truncada definitivament i que em calia resignar-me a ser, per més o menys temps, un inútil –a penes un home. No em va quedar altra vàlvula que la poesia. Durant aquests sis anys he fet versos sense altra intenció que la de treure’m les espines que em sentia dins. Escrivint-los, t’ho dic sincerament, no aspirava a altra cosa sinó a quedar-me tranquil. […]Veia que no era un inútil, i que potser la meva vida hauria estat més de profit per al meu país que si hagués estat un “médico práctico” més o menys militaritzat, més o menys exiliat…

Al juliol de 1942 Màrius Torres escriu a Carles Riba –quatre anys després d’aquella primera carta– per agrair-li la lectura dels seus poemes.

Si volgués resumir què m’han portat aquests quatre anys darrers, us diria que, d’una banda, l’afermament en la meva vocació, la consciència que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric. I per altra banda, la convicció que, com a poeta líric, no em sentiré mai satisfet de mi mateix. Us ho prego, no penseu que digui això per modèstia. Tal vegada és ridícul d’explicar-ho a un poeta; aquest sentiment és propi i conegut de tots –una mena de “non sum dignus”.

A finals de 1942, Màrius Torres és conscient del seu destí, sap que no hi ha res que pugui aturar-lo. L’1 de desembre escriu l’última carta a Mercè Figueras, l’estimada Mahalta:

I si no hi ha res de nou, em penso que ja no tornaré a escriure.

Una abraçada del Màrius. 

Des de Mèxic, cinc anys després de la seva mort, l’amic Joan Sales s’encarrega de publicar el primer llibre de poemes de Màrius Torres i dóna a conèixer l’obra de l’home que prescrivia versos

Home és una paraula més vasta que Artista. Crec fermament que mai no serà un Artista qui no sigui un Home [*]

 

 

 

[*] Totes les cites d’aquest post han estat tretes del llibre Les coses tal com són

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s