Blaise Cendrars, en somnis

 

avt_blaise-cendrars_1910

He somiat que anava a visitar Blaise Cendrars. Vivia al sud de França, en una casa unifamiliar, petita. Hi anava amb algú altre, que no recordo. Érem força joves. En arribar, la dona ens obria la porta i ens feia passar. En Blaise és a l’hort, deia, no trigarà a tornar. Els puc oferir un cafè? A la saleta hi havia un sofà entapissat amb una tela blanca estampada amb flors de colors, i una tauleta de centre, amb el sobre de vidre i les potes daurades. La dona, asseguda en una cadira, ens donava conversa. L’amic que no recordo, educat, li seguia el fil. Jo, en canvi, només pensava que en sabia molt poc, de Cendrars, que l’hauria d’haver llegit més, abans d’anar-lo a visitar, que no sabria què dir-li, quan tornés, que faria un paper d’estrassa i em fotria fora de casa així que se n’adonés. Al cap d’una estona arribava en Blaise, deixava la boina penjada a l’entrada i venia fins a la saleta on érem asseguts, prenent el cafè. Alt, corpulent, duia una camisa blanca, mig desbotonada, amb les mànigues arremangades, uns pantalons de feinejar lligats amb un cordill i unes botes brutes, plenes de pols. M’hi he fixat bé, era ell. Quatre cabells despentinats, el front arrugat, els ulls petits i aquell tros de nas que l’hi ocupava mig rostre i que deixava pas a uns llavis molsuts, igualment exagerats. Però tenia els dos braços. Li ho he comentat a l’amic, que no s’ha immutat ans al contrari, s’ha aixecat d’immediat a saludar-lo. Jo anava a fer el mateix quan ha succeït allò meravellós d’entrar i sortir del somni. De primer me l’he cregut, el somni, i m’ha preocupat molt que l’única cosa “important” que creia recordar de Blaise Cendrars –que li faltava un braç– fos errònia; per l’error en si mateix i perquè aquell braç inoportú anul·lava l’inici de conversa que tenia pensat, incapaç com era de comentar cap dels seus llibres: –I què, Mr. Cendrars, com us ho feu, per treballar a l’hort, tot sol, amb un braç? Llavors, mentre dormia i pensava tot això, m’he posat a riure de mi mateix i del meu somni. Que animal, m’he dit, quines coses de somniar. Però el somni ha tornat, i he deduït que tot plegat només era un problema de temporalitat, que el Blaise Cendrars que acabava d’arribar encara tenia les dues extremitats, però que amb el temps en perdria una, perquè ho sabia del cert que li faltava el braç dret. Jo el saludava, i li ho volia dir, perquè anés amb compte o s’anés fent el càrrec, però no sabia per on començar. I m’asseia en el sofà de flors mentre Cendrars, encara dret, amb una ampolla de conyac en una mà i una copa a l’altra, ens demanava: –I així doncs, a què es deu aquesta visita?

*

Devia tenir setze o disset anys que vaig comprar-me La mano cortada, de Blaise Cendrars. No en sabia res de l’autor, però el seu rostre, imprès a la coberta, em va impressionar. Llegir a la contracoberta que era un relat autobiogràfic, en què l’autor explicava la seva participació en la Primera Guerra Mundial, que el van ferir de gravetat i van haver d’amputar-li el braç dret, va fer la resta. Mai no el vaig acabar. L’agafava, en llegia unes pàgines, i el tornava a deixar. Ara ja no el tinc, fa molts anys, no recordo quants. És un de tants llibres deixats i no retornats, o perduts en algun trasllat. De resultes d’aquest somni, n’he buscat informació i he llegit que el va escriure a França, durant l’ocupació alemanya, mentre es mal guanyava la vida com podia, fent feines de jardiner, amb el seu únic braç. I he pensat que potser ja ho sabia, això, perquè un jardí no és gaire lluny d’un hort ben arreglat, i que, tal vegada, la meva pregunta hauria estat ben pertinent.

Par une belle matinée du mois de juin, nous étions assis dans l’herbe qui envahissait notre parapet et cachait nos barbelés et qu’il allait falloir faucher et faner, nous étions assis dans l’herbe haute, devisant paisiblement en attendant la soupe et comparant les mérites du nouveau cuistot à ceux de Garnéro que nous avions perdu à la crête de Vimy, quand, tout à coup, cet idiot de Faval bondit sur ses pieds, tendit le bras droit l’index pointé, détourna la tête la main gauche sur les yeux et se mit à pousser des cris lugubres comme un chien qui hurle à la mort :
— Oh, oh, regardez !… Quelle horreur !… Oh, oh, oh !…
Nous avions bondi et regardé avec stupeur, à trois pas de Faval, planté dans l’herbe comme une grande fleur épanouie, un lys rouge, un bras humain tout ruisselant de sang, un bras droit sectionné au-dessus du coude et dont la main encore vivante fouissait le sol des doigts comme pour y prendre racine et dont la tige sanglante se balançait doucement avant de tenir son équilibre.
D’instinct nous levâmes la tête, inspectant le ciel pour y chercher un aéroplane. Nous ne comprenions pas. Le ciel était vide. D’où venait cette main coupée ? Il n’y avait pas eu un coup de canon de la matinée. Alors, nous secouâmes Faval. Les hommes devenaient fous.
— …Parle, espèce d’idiot ! D’où vient cette main ? Qu’est-ce que tu as vu ?…
Mais Faval ne savait rien.
—… Je l’ai vue tomber du ciel, bredouillait-il en sanglotant les mains sur les yeux et claquant des dents. Elle s’est posée sur nos barbelés et a sauté à terre comme un oiseau. J’ai d’abord cru que c’était un pigeon. J’ai peur. Quelle horreur !…
Tombée du ciel ?
Il n’y avait pas eu un avion de la matinée, pas un coup de canon, pas une explosion proche ou lointaine.
Le ciel était tendre. Le soleil, doux. L’herbe printanière, pleine d’abeilles et de papillons.
Il ne s’était rien passé.
Nous ne comprenions pas.
À qui était cette main, ce bras droit, ce sang qui coulait comme la sève ?
— À la soupe ! cria le nouveau cuistot qui s’amenait hilare avec sa marmite fumante, ses boules emmanchées, ses gamelles, ses boîtes de conserve, son pinard.
— Ta gueule, salaud ! lui répondit-on.
Et les hommes se dispersèrent et pour la première fois depuis que nous étions dans ce secteur où il ne se passait jamais rien, ils allèrent se tasser dans les abris, descendirent se mettre sous terre.
Il faisait beau.
Le plus beau jour de l’année.
Seul Faval sanglotait dans l’herbe chaude, secoué de spasmes.
Des mouches bleues vinrent se poser sur cette main.—
Jamais nous n’eûmes la clé de l’énigme.

Blaise Cendrars, La Main coupée (Denoël, 1946), « Le Lys rouge », réédition Gallimard, Folio, p. 408 à 410.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s